Vàrem sortir el dia 1 d’agost, SI, sembla impossible, però vàrem escollir el dia punta de la sortida de les vacances de tothom, per mes “INRI”, un dissabte. Cap problema, sortirem a les 6 del matí i no trobarem ningú.
I així va ser, solament que el destí, ens deparava una pana. Desprès de la sortida de la Catalogne, i quan portàvem 250 km, i poc mes de dues hores, a l’hora d’aturar-nos per tal de fer un cafè i menjar alguna cosa, ens donem que perdem gasoil a l'altre cotxe. L’averia es greu, però reparable: el tub d’alimentació del gasoil al quart injector, s’ha trencat. No hi ha mes remei que activar els mecanismes necessaris, per tal de canviar-ho. Però buscar un recanvi a França, el primer d’agost i dissabte, no serà fàcil.
Hi ha caravanes de cotxes arreu, a Catalunya, a França, i com comprovarem mes tard, a Itàlia també. Ens hem llevat molt d’hora, hem dormit poc i ens trobem tirats a la carretera fins passades les 3 de la tarda. Quan arriben tant la peça com el mecànic ( el nostre vell amic J. Lluis León de Tot Curses) i en mitja hora canvien la peça. Hem de dinar tots plegats una mica, pensar que no serà mes que una historia i començar de nou amb les bateries carregades.
Hi ha caravanes de cotxes arreu, a Catalunya, a França, i com comprovarem mes tard, a Itàlia també. Ens hem llevat molt d’hora, hem dormit poc i ens trobem tirats a la carretera fins passades les 3 de la tarda. Quan arriben tant la peça com el mecànic ( el nostre vell amic J. Lluis León de Tot Curses) i en mitja hora canvien la peça. Hem de dinar tots plegats una mica, pensar que no serà mes que una historia i començar de nou amb les bateries carregades.
Així doncs comencem el viatge, aquesta vegada una mica mes a prop del destí , pensàvem anar a dormir a Venècia, i haurem de deixar-ho per un altre ocasió. Llàstima que En Quim, haurà de post-posar la seva visita a la Città Eterna ( és Roma, però tant li val).
La resta de jornada l’acabem fent kilòmetres sense excessius problemes, no hi ha tantes cues com al mati, i podrem arribar a la frontera amb Itàlia. Hem sopat pel camí, fent una fideuà en una area de l’autopista, estava ple d’autocaravanes i pensàvem dormir-hi, però al fer-se fosc, tothom ha guillat, i ens hem quedat sols amb la fideuà i amb les ganes de dormir. Cerquem un camping a prop de Ventimiglia, i allà hi anem. Camping molt cutre, ens semblava que ja no existien d’aquest tipus a Europa, però el que es mes important es dormir una mica.
El dia 2 ens llevem relativament d’hora i després de prendre un capuccino al camping, re-emprenem la ruta, aquesta vegada per Itàlia, ens trobem amb dues cues derivades d’accidents, tenim ganes de fer kilòmetres i no en podem, hem de passar la frontera amb Eslovènia, i tenim por de les caravanes. Per sort anem fent bastant ràpidament, sense complicacions. Ens aturem a posar gas-oil, i sense donar-nos en estem en mig d’una cua, a l’estació no hi ha gas-oil, incomprensible, però cert. Ens en sortim pels pèls, un tío imbecil que hi ha a la cua intenta bloquejar-me el pas quan intento sortir. Al final tot una anècdota, ja que hem de seguir i intentar avançar el màxim possible. Creuem Eslovènia i gairebé sense adornar-nos en també Croàcia per la punta del Nord. Entrem a Hongria. Creuament de frontera de nit i molt ràpidament, cerquem un lloc on dormir. No aconseguirem arribar al llac Balaton, però ens quedarem a prop, en un poble balneari, amb piscines termals, i a un camping molt correcte. Funciona molt be, i el lloc es molt tranquil, ple d’alemanys.
El dia 3 esmorzem amb tranquil·litat, intentar aparcar l’estrès que arrossegàvem des de el primer dia. Hi ha autopista nova i en molt bon estat, la deixem per tal d’anar a la vora de llac. Tot son construccions de vacances, però l’entorn es molt agradable, malgrat que hem estat en una platja i l’aigua no es tant cristallina com voldríem. El tipus de turisme es del país, i a part d’algunes construccions de masses, la resta son petits, i alguns de grans, xalets de la gent privilegiada del país. Hi ha punts en que es denota el passat comunista, i sobretot l’entrada al capitalisme desmesurat.
Se’ns ha fet tard, i a sobra, per un error, creuem Budapest pel mig, cap problema perquè sempre es agradable entrar en aquesta ciutat, però això ens obligarà a anar a dormir mes tard.
L’autopista es dura, i he hagut d’aturar-me perquè em dormia, un cop recuperat enllestim el tram final fins a la frontera.
Frontera d’Ucraïna, multitud de furgonetes d’immigrants que tornen per vacances al seu país. Desprès de menys espera que la prevista, passo sense gaires problemes. Al final carretera i manta, carretera desastrosa, i per acabar d’adobar-ho, una tempesta impressionant i havent de posar gas-oil, manca d’electricitat.Al final ens aturem en un hotel de carretera molt correcte i barato, però fem tard al menjador, que ja està tancat. Mengem embotits i demà serà un altre dia. Estem molt cansats.
Dia 4, ja som a Ucraïna, i hem d’anar fins a Kiev, arribant el mes aviat possible, ja volem visitar la ciutat. La carretera ha estat molt dura, amb molts trams amb obres, aturades constants, i fins i tot una multa per excés de velocitat. Però cap a allà les 7 de la tarda, fem cap, nomes entrar trobem un hotel “edifici de vidre de moltes plantes”, i amb pàrking vigilat. Ja ho hem trobat.
Dutxa rapida i a buscar el centre, per tal saber-ne com és aquesta ciutat.
Ciutat dispersa, distancies grans, grans avingudes , però, de moment amb la manca d’encant que li dona la grandiositat.
Hem descansat una mica a Kiev, de fet ens ha servit per tal de tenir un altre idea del país. Els contrastos socials son molt grans. Gent, sobretot gran, que malviu a les seves cases ex-sovietiques, sense manteniment, i sobretot els cotxes de gran luxe. Aquí la gent de calés deu tenen devoció pels cotxes de luxe malgrat que les carreteres son a vegades intransitables. Coses del nou capitalisme “extrem” .
Deixem Kiev a primera hora del mati desprès d’un esmorzar pantagruèlic a l’hotel i en Quim resolt els problemes informàtics que permetran, al que vulgui, seguir el nostre viatge a través del twiter.
Seguint les indicacions d’un conductor, que hi ha a la recepció de l’hotel, seguim una carretera diferent a la prevista, ja que malgrat que totes estan molt malament, unes ho estan pitjor que d’altres, o be estan en obres, o hi ha mes o menys transit.
Anem per una carretera que no esta malament a trams, però d’altres es un suplici. Al menys no ens posen cap multa, els cotxes de sentit contrari, avisen de l’existència de la policia amb els radars que els han portat per reis, bona joguina, els han donat per tal de fomentar la corrupció policial.
Cap a mitja tarda, estem molt cansats de tants bonys, salts i camions asmàtics.
Sense voler-ho, ens aturem, a veure una església que hi ha anunciada a la carretera, i mentre la visitem, se m’acut la meravellosa idea de dormir al costat de l’església. Allà hi ha una dona gran, amb els seus dos nets, dos nens de 9 i 12 anys, el gran sap quatre paraules d’anglès, i li diem que ens volem quedar a dormir allà, no dubta en acompanyar-nos al pati de la casa i indicar-nos on podem aparcar els cotxes. De seguida, tot emocionat, ens diu d’entrar a la casa i enceta una síndria, ens la ofereix. La casa, es molt petita i ombrívola, fa olor de resclosit, humitat i foscor, tot plegat. Tothom, els dos avis i els dos nens, hi dormen a la mateixa estanca, a fora, la cuina i al pati entre les gallines, la latrina i em sembla veure un cubícol que deu fer les funcions de dutxa. No m’ho puc imaginar a l’hivern.
Els nens viuen a la ciutat gran, a Dnipropetrovsk, i a l’estiu, mentre la mare es troba a la fàbrica, ells van a viure amb els avis.
Els nens ens acompanyen a la platgeta que forma el riu a prop de la casa, carrer avall, a uns 200 m, o sigui que es com si tinguessin piscina i platja particular, tot un luxe.
I tant si com no, ens hem de ficar en remull, sort que l’aigua corre, i el cabal es important , esperem que no passi per Xernòbil (es broma, però no està gaire lluny d’aquí).
Sopem plegats amb els nens, espaguetis amb tomàquet, els nens estan encantats i nomes pregunten si tenim jocs a l’ordinador.
Anem a dormir d’hora i dema serà un altre dia.
Marxem, gairebé sense acomiadar-nos, penso que potser es una costum, i mes carretera. Avui dia 6, i hem d’arribar i passar la frontera Russa.
Anem per camins estrets, per carreteres que, en el tram final si no fos per la track d’en Patrick, que em guia, no hauríem trobat mai.
L’ultima gran ciutat abans de seguir les traces que tenim es Donets’k, i parem a dinar, llavors ens adonem que l'altre cotxe te la corretja de l’aire condicionat trencada. En Pepe també havia detectat un problema amb la palanca de la reductora, no entra. Total que decidim tornar a la ciutat, i com sigui, que hem passat per dos grans concessionaris de cotxes, Volkswagen i Porsche, segur que hi haurà un de Toyota. Ho localitzem ràpidament, a la Toyota tenen la corretja i la politja tensora, mentre la van a buscar desmuntem el vaporitzador de la caixa de trànsfert i solucionem el problema, després, canvi de la corretja i tensor, i total que en menys de 3 hores s’ha solucionat una qüestió que es podia haver complicat.
Per carreteres secundaries, i pobles petits amb fabriques en ruïnes, arribem a una hora raonable a la frontera, cap a les 7 de la tarda. Els primers plans eren que ens costés una hora creuar-la, però després dels tràmits de la frontera d’Ucraïna ja no ens fem il·lusions, arribem a Rússia, una odissea per explicar-ne. D’entrada, tots els papers estan en Rus i has d’endevinar que punyetes hi diu. Els guàrdies se’n carden a riure quan preguntem que hi diu, fins que al final, devem de fer pena a una noia soldat, i aquesta decideix ajudar-nos. Tampoc per ella, és fàcil omplir els formularis, i sembla que per la que els escriu a l’ordinador, o bé és la primera vegada, o és tonta, no ho entén, no li cap la possibilitat que tinguem dos cognoms, i jo dos noms, es inaudit, però estem dues hores per omplir-los, sort que no hi ha gaires cotxes que esperen. Quan tot està a punt em demana l’assegurança. Jo ja sabia que es tenia que fer a la frontera, però ella es pensava que ja la tenia, total que anem a treure-la, però problema, no tinc rubles per pagar, per sort, amb paciència, un somriure, i l’ajut del meu traductor de butxaca, la dona de l’assegurança admet que li paguem en euros (suposo que algun benefici obtindrà).
Final de l’odissea primera part, es gairebé mitjanit, però ja hem passat la frontera, som a Rússia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada