ETAPA 2ª : UZBEQUISTAN I KYRGYZSTAN

Un altre cop a la frontera, però en aquest cas de l’Uzbequistan. Semblava que anàvem molt ràpids, però de cop i volta ens trobem amb un grup de caravanistes italians que suposo que ens faran de tap en el pas de la frontera, per si fos poc, i com ja ens sol passar, a les 12 han tancat per fer el dinar, ara haurem d’esperar, no una hora com a la frontera de Kazakhstan, sinó dues hores, deu ser un costum establerta a la zona, des de l’època de l’URSS. Les bones costums no es perden mai.



Hem travessat Kazakhstan, en el seu punt mes occidental, molt ràpids, d’entrada els primers kilòmetres la carretera era infernal, i varem pensar que difícilment podríem fer una mitja de mes de 50 km per hora. Però un cop arribats a la primera població, la cosa ha canviat radicalment i hem trobat una carretera acabada d’asfaltar i en molt bones condicions. Normalment hem conduit per sobre dels 100 o 110 km/h. Al començament amb por, per la policia que té fama de corrupta (d’entrada a la duana m’han bufat 50$ per no regirar-me el cotxe), al principi pensava que era una de les taxes habituals que s’han de pagar, però no, ha estat l’import per no regirar tot el cotxe. Espero que amb els diners, s’emborratxi de vodka i li faci mal de ventre.
Això en el fons son anècdotes del viatge que formen part del muntant global.
Per la resta ens hem trobat amb un país destartalat, crec que últimament hi han trobat gas a la zona i es succeeixen nous assentaments a banda i banda de la carretera, pobles desestructurats, sense cap tipus d’infraestructura assentats en mig de l’estepa. De fet, pel que he pogut llegir, sembla que aquestes terres les feien servir els soviètics de destí de desterrament de les persones “non grates”.


El terreny es molt àrid, en contrast amb la Rússia veïna, suposo que al final varen repartir i es varen quedar amb la millor part. Pot ser ara també amb les riqueses petrolíferes, la cosa canviarà, però de moment es una regió àrida, sense que sembli possible fer-ne res, ja que a mes a mes hi ha multitud de bassals de sal, que suposo que acidifiquen el terreny, no permetent el conreu intensiu.


Hi ha camells, com a tots els deserts, en aquest cas, camells autèntics, amb dues gepes. També hi ha molts cavalls, i m’ha sorprès no veure xais ni cabres, que sembla que viurien be, però, es clar, tampoc hi ha tanta població per tal de consumir-ne, i exportar-los a d’altres regions no te sentit, ja que les distancies son molt llargues.


No hi ha gaires ciutats, però la mes gran que hem visitat, Atyrau, es com un caos del progrés, s’està eliminant la ciutat antiga i construint gratacels, de vidre, totalment impersonals, en el lloc que abans hi havia les casetes petites. La ciutat no te gaire encant, ni tampoc ens hem esforçat a buscar-ho, així i tot hem baixat per estirar les cames i fer quatre fotos.


Hem seguit fent camí amb l’únic objectiu d’arribar a la frontera a l’endemà, així doncs, quan hem pensat que era raonable, ens hem aturat en un punt del mapa com qualsevol altre i hem decidit acampar, procurant, això si, passar desapercebuts, i de forma que la via del tren i les infinites línies elèctriques quedessin fora del camp de visió. Això últim ha estat impossible, hi ha tantes línies elèctriques que gaire be es impossible deixar de veure-les, i pel que fa al tren, encara que era una ratlla a l’horitzó, veiem passar els combois constantment. Ens ha sorprès veure la freqüència constant del tren.


I poca cosa mes d’aquest país, que ben segur que guarda recons interessant per visitar, sembla ser que al sud, fent frontera amb el Turkmenistan, hi ha una zona natural espectacular, de muntanyes blanques tallades a ganivet, serà qüestió de tenir-ho en consideració per un altre vegada.


Mentre tant seguim fent cua a la frontera, i a veure si podem passar a l’Uzbequistan.

L’espera a la frontera costat Uzbequistan va ser de sis hores, inicialment era l’espera perquè la policia dinés (dues hores, suposo que també inclouria la migdiada). La carretera es molt dolenta, amb trams en construcció, i moltíssims bonys. Els italians de les autocaravanes havien d’anar a 20 km/h per tal de no desmuntar-les, nosaltres podíem anar a una 90 km/h, avancem ràpids.

Decidim visitar la vora del que queda de la mar d’Aral, tenim una track que seguim, enmig d’un laberint de pistes, traçades en mig del desert pels camions de les companyies petrolieres que fan prospeccions a la zona . La pista es molt polsegosa, moltíssim, ens costa trobar un indret on fer el campament sense tenir els peus dins 10 cm a la pols. Però al final, fins i tot ens agrada, després de tants kilòmetres de carreteres asfaltades.

A l’endemà arribem a la bora de la mar d’Aral. Ens impressiona la vista, el paisatge, els penya-segats i les muntanyes que es desplomen sobre el gran llac salat. Costa imaginar com devia de ser abans del desastre ecològic que ha suposat el secat permanent a que es troba sotmès. Malgrat tot captiva el color tant intens de les seves aigües en contrast amb les muntanyes d’un blanc enlluernador que les envolta. La vora negra de llots secs . Vaig intentar entrar a l’aigua i va ser impossible superar la barrera que suposa el fang que queda desprès de la retirada de la retirada de l’aigua.

A les proximitats del llac hi havia antics assentaments que anem a visitar, semblem muntanyes de roques apilades com si intentessin guardar els secrets de la cultura que fa molts anys hi era present a la zona. Ara tot és mort, no hi ha vida, desert i algun que altre pou petrolífer com a testimoni fatal del desenvolupament humà del segle XX.

Anem a buscar l’únic poble que queda, on es poden observar els antics vaixells de pesca varats sobre una platja infinita, com últim testimoni del que va ser un poble de pescadors, abans que els polítics russos de l’època decidissin que era millor destinar l’aigua que arribava a la Mar al rec del desert i convertir les terres desèrtiques en camps d’explotació intensiva del cotó. No entraré en discussions mediambientals, amb les que, a ben segur estic d’acord que el desastre mediambiental és descomunal. Però passant per la vall “fertilitzada”, encara que artificialment, es fa molt difícil, que fora ara de la vida d’aquests milions de persones que viuen i sobretot, s’alimenten, mercès a aquest desastre mediambiental.

Sobtadament apareix un imprevist. En mig del desert, i quan tot anava sobre rodes, el meu cotxe decideix que es queda sense embragatge.

En un dels infinits bonys i salts de la pista, un dels tubs del circuit hidràulic de la bomba de l’embragatge, apareix un petit forat . Molt difícil d’arreglar aquí, i decideixo, que com que es possible engegar el cotxe, el faré córrer en la marxa que pugui fins al poble mes proper. Així aconseguim arribar a l’asfalt i desprès a un petit poble. Busquem un mecànic, que sense excessiva dificultat pot reparar, soldant el tub d’alumini. Problema solventat.

Però uns quants kilòmetres més tard, com que no sempre les coses han de ser tant fàcils, la bomba de l’embragatge torna a fallar i no puc canviar de marxa. Avancem molts kilòmetres, intentem arribar a una ciutat més gran en la que puguem trobar un taller que repari la bomba.

De sobta el viatge s’ha transformat, i ara l’objectiu és la recerca d’una solució al problema. Estic despistat, tant funciona com que deixa de funcionar. Passem la nit en un campament de iurtes (tendes de campanya de la zona), i allà tot anava a la perfecció.

Ens dirigim a la ciutat de Khiva, visita ràpida però intensa, ens captiva. Em guardo la descripció de la ciutat per quan tornem per Nadal, pensant que serà tant diferent, ja que ara estem a mes de 35º i a l’hivern, és possible que estigui nevat.

Sortint de Khiva, la bomba torna a fallar, demà anirem directament a Bukhara, que és més gran, a veure si ho poden solucionar. El trajecte és llarg, i un cop aconsegueixo entrar la 5ª marxa, cap problema, però a vegades no és fàcil. Hi ha molts controls de policia que intercepten la carretera, hi ha alguns que gairebé me’ls salto. Al final Bukhara, una ciutat gran amb tots els serveis, fins i tot un concessionari Daewoo, al taller s’ho miren, encara que els impressiona més els cotxes que solventar la qüestió de l’embragatge. El cap de taller conclou que el problema és que la bomba té la junta trencada, i que vagi a Samarkanda que allà hi ha un concessionari Toyota (jo no tenia aquesta informació). Està clar que no vol desmuntar la bomba.

Com que aquesta ciutat Bukhara era una de les nostres fites en el camí, i és prou interessant pels seus monuments, decidim que jo me’n vaig cap a Samarkanda i en Pepe i en Quim es quedaran a visitar la ciutat, jo ja ho faré per Nadal.

Cap a Samarkanda, estic convençut que no hi ha “Toyota dealer”, cocessionari, però tothom a la Daewoo de Bukhara ho afirmava (i hi havia un noi que s’explicava prou bé en anglès). Arribat a Samarkanda no funciona mai l’embragatge i mai puc canviar de marxa, per tant es farà complicat entrar a la ciutat i començar a preguntar, semàfors, cues, etc. Però en aquests casos sempre la sort apareix en algun moment o altre . A l’entrada veig un taxi aturat i al costat un grupet jugant a escacs, m’aturo i pregunto. Per sort hi ha un home que parla anglès, em confirma que no hi ha concessionari Toyota, i que cap problema, seguint l’amabilitat habitual d’aquests països, m’acompanya amb el seu cotxe fins al millor taller mecànic de la ciutat.

Dit i fet, desprès de superar un xoc entre dos cotxes, amb el conseqüent merder, i tots els semàfors del mon (cada aturada volia dir calar el motor i engegar amb l’arranque elèctric) , arribem a un taller, agreixo als meus acompanyants la seva amabilitat, no volen acceptar ni tant sols una cervessa fresca que els ofereixo (aquí son musulmans lights). L’amo del taller parla quatre paraules d’anglès, va viatjar a Alemanya una vegada, i el seu ajudant era un noi de vint i pocs molt espavilat. De seguida va entendre la situació i en pocs minuts va desmuntar la bomba i m’ensenya orgullós la junta trencada. La canvia una vegada, no funciona, a la segona ho encerta, sangra el circuit i reparat. En un hora tot solucionat i al cap del carrer.

Aprofito per rentar el cotxe. Amb el cotxe net i la bomba reparada vaig a buscar un hotel, estic content, s’ha pogut solucionar el problema, final del neguit d’aquests dos últims dies.

Samarkanda està en obres, estant reformant la ciutat per obrir-la al turisme, i també al primer ministre que vindrà d’aquí a dos dies. Em costa trobar l’adreça que busco, al final un taxista em guia fins al barri antic, i trobo un hotel en un carrer estret pel que difícilment pot passar el cotxe, aquest no passa pel portal del garatge i ha de dormir al carrer. Jo mentre tant una bona dutxa i una cervesa fresca. Soc a Samarkanda, feia molts anys que volia venir a aquesta ciutat emblemàtica de la ruta de la seda, cercar els seus tresors i confirmar perquè era tant admirada.

Un cop instal·lat, demano per un bon restaurant i vaig a sopar, no hi ha turistes i la gent del país gaudeix del sopar amenitzat per una petita orquestra que toca musica moderna del país. Tothom sembla conèixer les cançons que canten i de tant en tant s’aixequen a mig sopar i es posen a ballar al voltant de la taula, tant els mes joves com els adults, tant dones com homes. L’espectacle m’imbueix dins de la felicitat d’aquesta gent, son cridaners, riuen, i canten al ritme de la música. Estic content amb aquesta rebuda de Samarcanda.

Acabat el sopar, hi ha un cambrer que parla anglès, demano si hi fan sopar de cap d’any, penso que és possible que hi siguem aquí, i també s’ofereix per mostrar-me la ciutat demà, ho deixo en interrogant, ja que en Pepe i en Quim vindran, però no sé quan. Em dirigeixo cap a l’hotel al costat del Mausoleu d’en Gur e Amir.

La visió del mausoleu per la nit em va deixar bocabadat , no hi havia ningú, només aquella obra d’una bellesa sublim que amb la seva cúpula blau cel evocava la grandiositat per la que va ser construïda.

Sempre m`han sorprès, aquests monuments funeraris (igual que el Taj Mahal, construït després per successors Mogols, descendents de Timur),(interessats mirar Wikipedia), en honors de conqueridors que tenien la mort com a objectiu de la seva vida i que van tenir com a recompensa reposar les seves restes en palaus d’arquitectura tan sublim. La sensació que es té de nit, de la cúpula, és que flota en el aire, i que el portal daurat obre pas a un event màgic i sobre natural.

Be, aquesta deu ser la sensació després d’un llarg viatge, de molts kilòmetres amb ganes d’assolir l’objectiu d’estar aquí i gaudir-ne dels monuments que aquella civilització ens va deixar com a llegat.

A l’endemà intento solucionar problemes mes terrenals, com trobar un lloc on deixar el cotxe a l’octubre i visito ràpidament el Registan.

Cap al migdia arriben en Quim i en Pepe, dinem, far molta calor, no trobem el moment de deixar l’ombra del restaurant. Anem a visitar el Regestan, arquitectura impressionant, encara que, en contrast amb el que vàrem veure l’any passat al Iran, com que aquí després dels anys de comunisme, la funció inicial dels temples i madrasses ha desaparescut, això treu una mica de realisme als monuments.

La ciutat està canviant, hi ha obres, es veuen turistes, el basar és nou, pavimentat i enrajolat de marbre, la gent compra, es veu una ciutat en evolució, no sé si també evolucionen a nivell social i polític, però no tinc temps d’entrar a analitzar-ho. Anem a sopar a una casa preciosa que anys fa, era d’un comerciant ben posicionat, i que ara, els descendents, intenten rehabilitar i ofereixen sopars tradicionals, amb els ingressos suposo que a llarg plaç podran restaurar l’edifici, encara els queda molt per fer.

Partim amb l’objectiu d’arribar en dos o tres dies a Bishkek travessant la vall de Fergana ( niu d’integristes, segons informacions), fem kilòmetres entre valls riques en agricultura, venda de fruita a les vores de la carretera, melons, préssecs, tomàquets boníssims, etc.

Arribem a la frontera, cap problema, molt ràpida, visita de Osh a Kyrgyzstan, dinem a un restaurant al costat del riu, s’està bé, la cervesa és bona i fa fresqueta, fa mandra fer molts kilòmetres així que al cap d’una hora ens aturem i muntem un campament al costat del riu, descansem, llegim i poca cosa més.

A l’endemà canviem de paisatge de la plana de la vall de Fergana, ens endinsem a les muntanyes, les hem de creuar per arribar a la vall en que es troba Bishkek. Pugem dos ports de muntanya, un de 3.200 m i un altre de 3.400m, només serà un presagi dels ports que haurem de creuar en el proper viatja del mes de setembre-octubre.

Bishkek, capital de país, amb edificis administratius i governamentals que denoten el seu origen soviètic, també els edificis de vivendes de l’època del regim anterior. No es pot dir que sigui una ciutat monumental, malgrat tot es agradable veure el moviment de la ciutat, els basars, passejar pels carrers menys transitats, amb arbrat, o seure en un banc i veure passar la gent.

A pocs kilòmetres de tot el moviment de la ciutat hi viu la família de la Asyl, la nostra amiga Kyrguisa que viu a Barcelona, i que tant amablement ens ha ofert casa seva (dels seus pares), per guardar els cotxes entre viatges.

Coneixem els pares i la germana de Asyl, son encantadors, ens reben a taula posada, dinem un plov, el plat típic, boníssim, i ens sap greu no poder acabar amb tot el que ens han ofert.

Deixem els cotxes, prèviament hem canviat, olis i filtres, desconnectem bateries ens despedim fins al cap d’un mes .

Avió fins a Tashkent, capital d’Uzbequistan, tot el dia caminant, ciutat grandiosa, amb espais infinits, però sense encant, potser si les dimensions fossin mes abastables, mes humanes, tindria més encant .

Al vespre avió cap a Sant Petersburg, arribem a primera hora del matí, deixar maletes a l’hotel, una dutxa ràpida, esmorzar i cap a l’objectiu primer, museu Hermitage, una meravella.

Hem canviat de terç per acabar el viatge, hem creuat Europa, i ara durant aquests dos dies ens endinsem dins d’occident i la seva cultura esplendorosa, es el final feliç d’un viatge fins als confins d’orient seguin els passos de Marco Polo a través de LA RUTA DE LA SEDA.

CONTINUARÀ AL SETEMBRE - OCTUBRE