KYRGYZSTAN : 3ª ETAPA

Llac Song Kol (kyrgyzstan) 29 de setembre 2009

Som a 3000 m d’alçada, fa fred, la calefacció no funciona, però el paisatge és excepcional, és un d’aquell indrets que graves en el disc dur de la memòria per anys.

Aquests últims dies han estat un tant moguts. Des de la nit al costat del llac Isik-kol, han passat moltes coses. Primerament l’ascensió al Coll de Tosor, 3800 m d’alçada i amb neu, el paisatge incomparable, entre muntanyes que totes sobrepassen els 4000 m, el traçat de la pista entre cadascun dels pics i turons que anem deixant enrere. A uns 3400 m ens trobem un ciclista anglès En Tim, que encara no sé perquè va escollir aquest pas, camí del Japó, el seu destí final. Ens ha fet pensar tots aquests dies, sobre tot perquè desprès dels 3000 m la respiració comença a fer-se feixuga, és clar, que deu ser un bon esportista, que s’ha aclimatat poc a poc, però deu ni do l’esforç físic i mental al que es sotmet el body en aquest tipus de reptes personals.

El traçat d’aquest tipus de pistes de muntanya no em deixa de sorprendre cada vegada que en passo un, els anys, rere anys, els despreniments de cada temporada de desglaç, han obligat ha fet cada vegada els passos mes segurs, cada corba que es guanya al terreny es un èxit contra la natura ferotge d’aquestes terres altes, la lluita contra la roca, la neu, l’aigua i els despreniments.

La recompensa es sempre el canvi de vall, això vol dir, horitzó obert, la vista s’estén fins a les muntanyes del més enllà, aquestes muntanyes del Tien Shan tenen unes valls molt obertes, que aprofiten els nòmades a l’estiu per portar a pasturar al seu ramat. I en aquestes terres és fins a molt amunt, per sobre dels 3000 m d’alçada. Es veuen com bolets, petites punts blancs, que son les iurtes on viuen les famílies, i al voltant un petit tancat on posen a resguard als animals durant la nit dels llops i guineus, que sembla ser que son abundants per aquí. D’altres animals mes grans com els ossos i els felins de les neus, crec que si no han passat a la història, poc falta.

Les iurtes son acollidores, amb una xemeneia central en la que cremen excrements compactats de les vaques, iaks, inclús de xais, i on sempre hi ha una tetera amb te (chai) preparat. Sobre les catifes del voltant hi ha una petita tauleta baixa que serveix per menjar i les parets laterals estan recobertes de catifes gruixudes que acaben de donar un ambient molt acollidor, sobre tot en contrast amb l’exterior, dur i agrest.

A cada iurta hi ha un cavall com a mínim que serveix per guiar el ramat, sobretot cavalls i vaques fins a les pastures mes fresques. Al costat del cavall normalment hi va un gos pastor, fidel al seu amo i sempre disposat a ordenat el ramat, les mestresses de casa es deuen dedicar a munyir les vaques o les eugues i preparar els diferents derivats làctics, formatge fresc, mantega, i iogurt. Fan d’altres, però desconec el nom, per moltes vegades que ens ho han repetit en el moment de tastar-ho. També cuiden la canalla, sempre hi ha nens petits .

Sempre hi ha visitants que van de pas i que deuen comentar la jugada, de com va el temps, d’escollir el moment idoni per baixar a les terres baixes, o simplement prendre un chai junts o si potser millor, un arak (vodka), del que son grans bevedors.

Hem recorregut les valls dels riu Julul i del Petit Naryn, i potser alguna altre que no me’n recordo del nom, ha estat una gran experiència, endinsar-nos dins d’aquestes muntanyes amb els nostres cotxes i recórrer uns itineraris que només estan permesos a aquestes persones que tenen que tirar endavant la seva dura vida aquí.

Hem anat descendint fins al riu Naryn, al final ja hem trobat boscos d’avets que han donat una idea mes propera de les muntanyes que tenim mes a prop de casa, als Pirineus o als Alps.

Al final de la vall, ja trobem uns petits pobles que es succeeixen al llarg del riu, en un d’ells ens aturem i ens conviden en una casa a prendre chai, ens porten pa i mantegues, de dos tipus, boníssimes, no ens va agradar tant una mena de croquetes de formatge molt fort, que també ens varem donar a menjar, però la resta era exquisit. La gent molt amable, molt disposada a que expliquem coses i a explicar-nos les seves vides, llàstima que les diferencies de l’ idioma posa una barrera quasi infranquejable entre les persones. Desprès, just a l’altre banda del camí, hi havia una escola, vàrem entrar al pati, i acte seguit ja varem estar convidats a entrar a totes i cadascuna de les aules, ens varen demanar les fotos de rigor, i vàrem acceptar que enviaríem les fotos com a record del pas d’aquells viatgers d’un país llunyà.

Tant els mestres com els nens varen quedar molt contents de l’estona compartida amb nosaltres, i allà els varen deixar, amb els seus llibres en rus, i potser amb una mica mes de ganes d’aprendre alguna cosa d’anglès, i aixì poder-ne relacionarse un xic mes el dia que tornés a passar un altre estranger perdut en terres llunyanes.

Varem dinar al costat del riu, prenen el sol, que picava de valent a causa de l’alçada, al costat d’un camió que anava a recollir una colla d’estrangers que suposàvem que baixaven pel riu amb kaiaks. D’aqui a Naryn, capital de la regió, ja va ser un passeig entre homs, al pas de cada població.

Arribats a Naryn, el primer de tot va ser localitzar al taxista que a l’endemà ens havia de portar a Kashgar, va ser fàcil, i un cop solucionat aquest punt, varem anar a fer un volt per la “ciutat”, no hem apreciat cap interès, ni tant sols el basar, que ens ha semblat digne de comentar, aixì que decidim anar a buscar-ne un lloc d’acampada, A l’entrada de la ciutat hem vist un i allà ens dirigim, al costat del riu, no es un càmping, sinó una mena de berenador, on hi ha un foc, i la gent fa barbacoes, pren alcohol, i escolta música a tot taco, malgrat tot, es agradable.