Vall del riu Bartang, segona nit, 10 d’octubre 2009
Som al costat del riu, de fet, el riu no ens ha deixat ni un sol metre des de que varem entrar ahir al migdia ara fa uns 130 km.
Ahir varem acampar en un lloc idíl•lic, i avui ens ha costat una mica deixar-lo, eren gaire bé migdia quan ens hem tret les mandres de sobre i hem renunciat al solet que ens escalfava i a la gespa que ens feia tan agradable l’ indret.
Al principi ja sabíem, mes o menys, el que ens esperava, un camí al costat del riu i encaixonat entre les parets de les muntanyes, però a mesura que avançàvem, i anàvem deixant enrere els petits poblets, o simplement agrupacions de casetes, el paisatge, s’ha anat fent més dur , més tortuós. Per tant, cada vegada els pobles son més inaccessibles i es troben en llogarrets més amagats entre les pedres, sembla mentida, que es pugui viure en llocs tan limitats d’espai, on cada pam de terreny és guanyat amb un esforç infinit a la muntanya o al riu, sempre en lluita constant.
El camí passa fent-se lloc entre la roca d’una o d’un altre vessant de riu, amb ponts penjants, que en algun moment de misericòrdia, algú va tenir a bé construir, si no fos per aquests ponts, la pista fora inutilitzable, ja que en cada metre de camí, es busca el costat de muntanya que te les esllavissades més suaves, o que és possible que en tingui menys, ja que es un continu de despreniments i avalantxes.
Passat l’hivern, i durant el desglaç, aquest camí ha de ser un sorpresa total, ja que cada any, s’han de produir infinitat de talls, que a ben segur han de ser rehabilitats per tel de fer la carretera transitable. De fet, hem passat per un tram que feia pocs dies que havia passat la màquina, i deu haver estat perquè una esllavissada havia deixat incomunicats els pobles aigües amunt.
Demà ens espera un dia incògnita, d’aquells que tenen regust a aventura, del que és desconegut . Portem una mitja d’uns 25 km/h, i d’un recorregut total fins a la Pamir High Way d’uns 280 km, hem fet uns 130, és a dir, que si no volem dormir per sobre dels 3000 m i molt a prop dels 4000 m d’alçada, els hauríem de recórrer tots, i dormir al llac Karakol a 4000 m, potser ara ja no ens semblarà un paratge tan inhòspit com la primera vegada que vàrem ser-hi.
Ja veurem, sobre tot pensant que sempre que ho hem preguntat ens han respost que la carretera està “normal”, sense que sapiguem exactament que significa aquest terme. Potser l normalitat consisteix en que es trobi tallada . Per d’altre banda, tampoc acabo d’entendre l’interés de mantenir una via que no connecta mes que dues altes vall, que pel que sembla, es troben despoblades . Fins ara els camins de mes alta muntanya que hem vist oberts, es perquè hi havia l’interés de comunicació amb les terres de pastura mes altes, i com que durant l’estiu hi viuen, cal mantenir obertes les vies que facilitin el transport dels nòmades a principis i a finals de temporada.
En qualsevol cas, de moment només son suposicions, i no hi ha res que m’ho ratifiqui, ans al contrari, una de les guies, diu que ni tant sols et fiïs del que diuen la gent del país, i que molt sovint la carretera destroça tant als cotxes com als conductors que hi van a l’interior. Motiu de més, per intentar passar per aquest camí.
Comparant aquestes terres, aquestes poblets que viuen en els recons de les roques, amb la fèrtil franja que deixava el riu Wakhan, que hem visitat aquests dies anteriors, deduïm que la vida allà es molt més placentera, fins al punt, que malgrat els inconvenients de viure del camp amb la duresa normal de la feina totalment manual, amb mitjans molt precaris, amb superfícies de conreu mínimes, etc.
En aquesta estreta vall, crec que la única activitat agradable ha de ser la turística, passejar per tal de comprovar com es de dura la natura. Ja que quan aquesta demostra la seva duresa en la pell dels pobres habitants, crec que ha de ser de forma brutal, ha hagut un parell d’observacions que m’han sorprès i que m’agradaria comprovar. Per una banda hem vist llaunes de “USA AID”, cosa que m’ha recordat els mercats d’Etiòpia, que feien servir aquestes llaunes, com a unitats de mesura en els mercats.
No sé si aquí han hagut èpoques en les que ha estat precís, alimentar a la població de forma externa mitjançant ajuda humanitària.
Un altre punt, han estat, els rètols constants de OXFAM, indicant que s’ha actuat a la vall, i fem referència al conservacionisme de l’entorn, però també m’ha semblat veure un edifici amb indicacions de les sigles de la FAO, o sigui que tot plegat ha fet que hem faci una idea, del lloc, pot ser errònia, pot ser també possible, ja que no sé com es pot sortir endavant aquesta gent, l’any, en que per exemple el riu ha tingut un nivell mes alt, o bé que s’han produït mes avalantxes de les esperades.
Per d’altre banda a una de les guies, s’esmentava aquesta vall com el paradigma del desenvolupament possible.
Per d’altre banda, avui quan ens hem aturat per instal•lar el campament, ens ha rebut una dotzena de nanos entre 10 i 15 anys, que malgrat estar molt prims, no crec que pateixen gana. La veritat es que no ho sembla, però em sorprèn plantejar-ho, pot ser amb el propi plantejament es troba la solució a la pregunta, sobre si aquesta gent passa o no gana.
Be, demà intentaré esbrinat alguna cosa mes sobre la situació.
Ens ha sorprès que aquests nanos, un dels quals portava uns llibres del col•legi, mostraven tenir uns coneixements “no normals” per a pastorets penjats en poblets de les muntanyes.
El llibre de matemàtiques i de química que he fullejat, mostrava que el nivell era prou alt, sistemes de funcions, àlgebra, reaccions químiques, etc.
Aquí parlen entre ells en un dels tants dialectes del Pamir. La llengua vehicular del pais es el Tajik, però tothom parla també Rus, i a col•legi aprenent l’anglès, o millor dir, haurien d’aprendre, ja que demostren tenir molt pocs coneixements d’anglès.
Why, the Catalan is like a trouble in Spain?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada