Ja entrem a l’última etapa del viatge: el retorn.
Malgrat que és un viatge sense cap al•licient especial, han succeït esdeveniments dignes de ser comentats, encara que sense una especial emoció.
Tot va començar el 27 de desembre, un cop passats els dies de Nadal, i va començar amb el ritme accelerat, ja que l’avió de Air Baltic via Riga amb destinació Moscou , va sortir amb 45 minuts de retard, com que teníem 30 per tal de fer el canvi d’avió, volia dir, que si no ens esperava l’avió a Riga, perdríem l’avió, i no hi havia cap altre fins a l’endemà, que ja hauríem perdut el de Biskek, i en aquestes dades de l’any, serà un miracle trobar places lliures en els propers dies. Però com que quan desitges quelcom intensament, hi ha més possibilitats que és compleixi, així va ser, l’avió ens va esperar, i un miracle més gran encara,va esdevenir, no sabem com, però les maletes hi van arribar a Moscou. El pas de la duana de l’aeroport va ser caòtic, una cua impressionant amb una única funcionària que anava fent la seva feina, cap problema , benvinguts als residus del món burocràtic post soviètic . Ràpid sopar al fast food de l’aeroport, i taxi fins a l’hotel, que demà serà un altre dia, i ens espera Moscou.
El dia no era gens fred en comparació a les temperatures dels dies anteriors, algun grau sota zero, núvol, metro i apareixem al Kremlin i la Plaça Roja, passejar, malgrat la temperatura i visitar els monuments, és tot el que és pot fer de forma ràpida, fins que amb més de quatre hores d’antelació decidim buscar un taxi, cap problema no hi ha taxis, han desaparegut tots, s’han amagat, preguntem, la gent, malcarada en gran part, ens engega i no mostren cap interès. Hi ha un gran embús, els cotxes aturats, fins que apareix l’àngel de la guarda, que ens guia fins a una zona, on suposadament ja no hi ha embús, li costa, però ens troba un cotxe particular que ens durà fins a l’aeroport, ja ens començàvem a posar nerviosos quan al final hem trobat l’ànima caritativa disposada a fer possible que arribem a l’aeroport a temps. Però només entrar al cotxe , ens espera també el gran embús, els cotxes amb el motor aturat, els conductors suporten estoicament, i nosaltres estem tranquils, encara ens falta una hora per a l’inici de l’embarcament. Passen els minuts i estem al mateix lloc, encara podem intentar agafar el tren, però es complicat, transbord de metro, tiquets, gent que passa de tu quan preguntes i un alfabet al que encara no estem habituats a llegir. Total que l’improvisat taxista ens dona a entendre que a la que sortim d’aquell carrer “no problem”. No serà així i al final torna a aparèixer de nou el nostre àngel de la guarda, en forma de taxista improvisat, i resulta que aquest s’ha proposat que tant si com no , no perdrem el vol, que arribarem a temps, i per això emprèn una carrera contra el infortuni, que seran els 40 km fins a l’aeroport, tot estava totalment col•lapsat, per això es ficava pels barris perifèrics, per guanyar un minut, i per sobre de les voreres, la gent s’apartava per deixar-nos passar, anava esperitat, ara avançava un camió, ara un troleibús, i poc a poc aconseguim arribar al check-in que ja estava tancat, ens diuen que res, que hem perdut el vol . Però Cristina aconsegueix parlar amb el Manager, i aquest diu que endavant, suposem que ja s’havien venut els nostres bitllets, ja que ens donen places de Business Class, una bona recompensa pel patiment sofert. Moscou semblava al matí una ciutat tranquil•la, sense un tràfic excessiu, però evidentment estava errat, és un caos, un desastre, els semàfors mal sincronitzats, els policies no feien res, no funciona a l’igual que molt dels serveis que es suposa que ha de tenir una gran ciutat, però bé, ja està, i ara hem de canviar el xip i arribar a Biskek, Kyrgyzstan a l’hivern.
Son les 6,30 del matí, visat a l’aeroport, temperatura de -6ºC, ha nevat fa uns dies, però el dia d’aclimatació a Moscou ens ha anat bé, aconseguim arribar a casa dels pares de Asyl, el cotxe hi és, però la casa sembla buida, al final Cristina entra i es troba a la mare a un llit a la cuina, té la grip (A suposem), i ha hagut un mal entès en l’horari d’arribada, total, que un té ràpid i “carretera i manta”, no hem dormit, però hem de començar a fer kilòmetres si volem passar el cap d’any a Samarkanda.
Malgrat haver nevat fa pocs dies, la carretera està neta, comencem a pujar els ports de muntanya, punts crítics del trajecte, el seu estat, la gran incògnita, ja que depassen els 3.000 m d’alçada, però malgrat les plaques de gel que hi ha a la carretera, es circula bé i ràpid. Malgrat el bon ritme, poc després de la posta del sol, la son ens acaba per vèncer i abans d’arribar a Osh, tal i com teníem previst, ens hem d’aturar a Jalal-Abad, tenim referències d’un antic hotel estil soviètic, en definitiva, tota una experiència, sense comentaris, però al menys no passem fred i dormim tot el que podem i més.
A l’endemà hem d’intentar arribar a Samarkanda, serà difícil ja que el pas de la frontera ens farà perdre temps. I així ha estat, malgrat que hem portat un bon ritme, com que encara estem molt lluny, i en plena Vall de Fergana (niu d’Al-qaeda, segons diuen) decidim acampar, sopem dins del cotxe i a dormir aviat.
Dia 31, hem d’arribar el mes aviat possible a Samarkanda, el progrés es fa lent, tenim ganes d’arribar a “l’autopista”, i amb aquest desig m’equivoco, si que trobo l’autopista, però resulta que està interrompuda pel traçat de les noves fronteres desprès de l’independència (buròcrates!!, és increïble, son uns quants kilòmetres), però al final hi arribem just a temps, ja que hi ha un decalatge horari d’una hora, que no havíem tingut present.
El mateix hotel que al mes d’agost, ara sense el jardí florit, un xic trist, ja que està buit, però en contrapartida un noi que es dedica a fer de guia, s’empeny en que trobem un bon restaurant per passar el cap d’any. No ha estat fàcil, perquè el restaurant que jo hi volia anar, està tancat.
Hem trobat un lloc agradable, mirem com ballen des de el primer pis, ja em començo a habituar a passar aquesta nit a restaurants “fora del que ens és habitual”, i crec que forma part de la diversió, l’anàlisi de la “fauna” de la societat benestant de la ciutat. En aquest cas, l’objectiu dels nostres comentaris era una colla de koreanes (de Samarkanda, of course), que anaven d’allò més elegants (botes daurades incloses).
Però bé, l’activitat turística continua, i ens llevem el dia 1 amb tota la ciutat de Samarkanda per recórrer. Caminem molt, fa bon dia, temperatura molt agradable, ens ve molt de gust, llàstima que és faci fosc tant d’hora a l’hivern. No entraré a descriure la magnificència dels monuments.
Una passada.
Anem a sopar, tasca “harto dificil”, estan els restaurants tancats, al final trobem un. Com pot ser que una ciutat com aquesta, no tingui vida turística a l’hivern. S’ha reduït pràcticament a zero.
Dia 2, cap a Bukhara, arribada a mig matí, descobrim una ciutat molt interessant, el centre històric pot ser recorregut a peu, i això la fa molt agradable. Potser els edificis monumentals no tenen la grandiositat de Samarkanda, però tenen un valor arquitectònic similar. Crec que no val la pena comparar-les, totes dues de “per se” tenen prou valor . Tampoc entraré a descriure la quantitat de llocs visitats. Mereix la pena un hammam del segle XV, molt autèntic, emocionant.
Dia 3, al matí acabem de visitar el que ens falta de la ciutat, fa un dia més agradable, amb solet, i és un gust passejar abans de la carretera que ens espera camí de Khiva, a on arribarem ja de nit.
S’ha fet pesat, la carretera està en mal estat, i a punt d’arribar trobo una via alternativa, que vàrem buscar a l’estiu, resulta ser mes curta pel que fa a kilòmetres, però resulta ser tant complicada, que malgrat els kilòmetres fets, molt sovint em plantegés de donar mitja volta a la carretera principal, anem per petits pobles, totalment foscos, sense llum, camins sense asfaltar, enfangats, ha estat una gimcana arribar, però al final hi som, molt cansats, i anirem directament a dormir.
Dia 4, visita ràpida a Khiva, malgrat ser una ciutat interessant, es molt mes reduïda de dimensions, i per tant la visita és pot fer de forma ràpida, sobre tot si pensem que ens queden uns kilòmetres feixucs fins a la frontera amb el Kazakhstan. Ens dirigirem a la Mar d’Aral.
Pel camí podem comprovar que els camps estan totalment inundats, els camins son totalment intransitables per culpa del fang, així doncs, comptant que a l’estiu el camí que vàrem fer, era molt polsegós, vol dir que ara serà totalment impracticable per culpa del fang, per tant ens acontentarem amb visitar l’antic poble pesquer de Moynaq, hi habitaven més de 10.000 pescadors, i per tant la flota pesquera devia de ser prou important. Ara el mar es troba a més de 100 km de l’antic nivell, tot un desastre. La industria conservera era igualment molt important.
Dia 5. Hem acampat en mig del desert, vigilant amb el fang. El dia surt gris, plujós, no gaire amistós, fa una mica de vent.
Potser el dia està en consonància amb l’espectacle del poble semi-fantasma de Moynaq.
En poques hores es succeeixen situacions que fan que el viatge que estem fent tingui el qualificatiu de “Aventura” .
D’entrada en un benzinera, demano pel camí a la frontera de Kazakhstan i em diuen que “priama, priama” alguna cosa així com “endavant, tot recte”. Ja me’n recordava que la carretera principal feia una volta innecessària, i ara havia trobat la línia més recta.
Infeliç de mi, les gratituds no solen ser gratuïtes, ja portava una setantena de kilòmetres, era estreta, també mal pavimentada, però almenys no tenia tràfic, de cop i volta, arribant a dalt d’un turonet, l’asfalt s’acaba.
Que faig?, mitja volta, no perdo gaire, però és una llàstima ja que segons el GPS estic a uns 20 km de la carretera principal, i si aconsegueixo arribar m’estalviaré gaire bé uns 200. He avançat a una camió-autobus dels que porta treballadors a les plataformes petrolíferes del desert.
M’espero a que arribi, la pista sembla bastant portant, malgrat el fang, també sembla ben indicada. Arriba el camió-bus, i el detinc, un home molt amable, m’indica, o això entenc, que haig de seguir la pista principal durant 12 km fins als postes elèctrics, allà tombar a la dreta i seguir els postes.
Bé, ja veurem, davant de l’expectativa de recórrer 200 km, prefereixo aventurar-me.
Les característiques de les traces, son les mateixes que les que vàrem fer a l’estiu, amb la diferència que llavors dúiem una track GPS que ens guiava, i ara, ni tan sols sabia on anava, i el camí era de fang. Al principi, cap problema, més endavant la pista es desfigura en multitud, en infinitat de traces que es creuen en tots sentits, no pots dubtar ni un moment la que has d’agafar, de sobte es torner relliscoses, no puc aturar-me si perdo velocitat potser no podré tornar a engegar, hi ha molt de fang, busco la zona amb mes vegetació que em faciliti la tracció, així i tot costa a vegades, i no queda més remei que accelerar a fons i mantenir una velocitat elevada amb el risc d’alguna volada. No tinc temps de rumiar, soc conscient que si em quedo aquí no em servirà de res el winch, no el puc lligar enlloc, caminar fins a la carretera, si, però sense GPS és arriscat, som al mig del desert, aquí no passen tractors, el camió-bus, ha pres una altre direcció, fins a la carretera, deu haver uns 10 km, vol dir mes de dues hores caminant, però com tornar a trobar la posició del cotxe enfangat?, això suposant que hagi convençut a algú que em vingui a rescatar.
Tots aquests pensaments, i més, em passaven pel cap, i per suposat també li passaven a Cristina, que em mirava amb cara de preocupació, però que en tot cas només feia comentaris constructius, com indicar-me la zona en que ella creia que hi havia més tracció, o seguir el que semblava el traçat de la línia elèctrica. De cop arriba la famosa línia elèctrica, estava amagada entre la boira i el desert, la seguim, comprovo que ens desviem de la carretera, decideixo anar perpendicular a la línia, em trobo amb una altre línia, la passo, la trajectòria queda barrada per una barrera de protecció d’un gasoducte, me’n recordo que a l’estiu vàrem haver de saltar-lo diferents cops. Continuo paral•lel durant uns kilòmetres i tinc un pas per sobre el gasoducte, la carretera no ha d’estar lluny, ja que normalment els construeixen de forma paral•lela, és més fàcil. La carretera ha d’estar a prop, no aconseguim veure més que una línia negre, pot ser un altre gasoducte, no, finalment resulta ser l’asfalt.
Uff!!, aquesta ja la podem explicar. Respirem profundament després de contenir l’emoció. Em sap greu fer passar a Cristina per aquests tràngols, no és la primera vegada, però al final cridem allò que el nostre fill Nil deia de petit després de viure alguna situació de tensió : “ME ENCANTA LA AVENTURA !!! “
Carretera, avorrida..... Avorrida he dit?, però si portem pocs kilòmetres des de el tràngol del fang i ara comença a nevar, feblement, però el suficient com per emblanquinar l’asfalt. Cada cop neva més, i la carretera ja té un gruix d’uns quants cm de neu, haig de vigilar. Durant hores no veig cap vehicle en contra, voldrà dir que més endavant la carretera està tallada?
No queda mes remei que avançar, començo anant a 40 km/h sobre la neu, però vol dir que estaré dos dies per arribar a la frontera, per tant haig d’anar més ràpid. Al final agafo la confiança a la nova situació i comprovo que a 100 km/h tampoc marxa el cotxe si no fas moviments bruscos de volant. No hi ha transit, per tant, només es tracta d’anar pendent de la meva conducció.
El paisatge és ben diferent de l’estiu quan passàvem a més de 30ºC, i ara la temperatura ha baixat fins a -6ºC, comença a fer fred, i vent.
Començo a pensar que serà necessari passar la nit en un poble, en una casa, ja que el fred el podem aguantar bé amb la calefacció, però el vent es més emprenyador, ja que en el fons dormim darrera d’una lona. Podem arribar a la frontera abans que tanquin. No sabem quina sort ens depararà, ja que a l’estiu varem estar 6 hores per passar la maleïda frontera Uzbeka.
Per sort arribem, i estem sols, ole!, en mig hora hem passat, però ara toca la part Kazakha, policia, 5 minuts, això pinta bé, ara la “Customs”, omplir papers i esperar “Captain is comming”, el F de P del captain va trigar més d’una hora en venir, amb uns col•legues mig borratxos i a sobre em va demanar 10 $ com a “Present”.
Lesson number one : “No hi ha cap frontera perfecta”
Lesson number two : “El que no es corrupte, ho serà quan porti més temps”
Lesson number three : “ La millor arma contra els policies corruptes es posar cara de tonto, creuar els braços, i fer veure que tens mes temps que ells”
Desprès de l’espera del Captain, a part d’haver esgotat les meves dosis de confiança en passar una frontera de forma ràpida, s’havia fet fosc, nevava de forma important i el pitjor de tot era el vent. Estàvem en mig d’una tempesta de neu.
No hi havia cap hotel, lodge, homestay, ni res que ens pogués allotjar, per contra la nostra confortable casa de lona semblaria de paper de fumar en mig d’aquesta tempesta, malgrat que Cristina insistia en trobar algun lloc arrecerat del vent per tal d’obrir-la. Al final com que era ben fosc, i malgrat que la ventisca no ens permetia veure res, vàrem decidir anar a Beynau, distant 80 km i on ens van dir que allà hi trobaríem un hotel.
Ens havíem d’afanyar, ja que les traces que havia deixat un camió que circulava en direcció contraria, aviat desapareixerien i ens quedaríem sense veure el traçat de la carretera. Amb aquestes condicions tant precàries, i després d’un parell d’hores vàrem arribar a Beynau, on ja hi havia una capa important de neu i gel, la temperatura havia descendit fins a -10ºC, però vàrem trobar un hotel, que malgrat la incompetència i la antipatia de la recepcionista, i gràcies a un altre hoste, que ens va canviar US$, per tengues, varem poder tenir una habitació, prou neta i espaiosa. Vàrem escalfar unes llaunes d’escudella, que després del dia tant intens que vàrem tenir, les vàrem fruir com el millor àpat, al millor restaurant del món. Vàrem dormir somiant amb el dia viscut,i pensant sobre les emocions, els viatges, les vacances, la gent, el destí, i en definitiva, sobre tot allò que aquell dia ens havia fet sentir que la sang ens circulava per les venes i que ens donava mes ganes per seguir viatjant, seguir vivint .
Me’n vaig a dormir que és molt tard, continuarà..........
Ja de tornada :
A Beynau (Kazakhstan), ens llevem amb sol, tot nevat i glaçat a -12ºC, la gent fa vida normal, estan habituats a les condicions climàtiques. Repassem tot, comprovem que el gas-oil s’ha glaçat al filtre del dipòsit auxiliar, no funciona el compressor d’aire, i els amortidors estan gaire bé bloquejats pel gel. La carretera està blanca, amb gel, però al cap d’un centenar de kilòmetres desapareix, i malgrat que tot està nevat, la carretera està neta. Visitem ràpidament Atyrau, la capital de la regió. Hi ha un pont que travessa el riu Ural, frontera natural, entre Asia i Europa.
Decidim acampar,malgrat la baixa temperatura, a prop del Mar Caspi, tota una història, ja que durant la nit la temperatura baixa a -18ºC. La calefacció perfecta, malgrat que a les 3 de la matinada les dues bateries auxiliars, degut al fred, s’han esgotat, i haig d’engegar el cotxe per carregar-les. Dormim bé, malgrat tot, és incòmode aquest fred, costa sortir del cotxe. Anem a “nedar” al Mar Caspi, sobre el gel.
A mig matí la frontera amb Rússia, cap problema, tot molt ordenat, ja hi ha un altre ordre de coses, en comptes de passar per Astracan (base de la flota del Caspi) decidim anar a dormir a Volgograd (l’antiga Stalingrad), prenem una carretera secundària, molt ràpida, i a última hora de la tarda hi arribem, després de creuar ciutats dormitoris i multitud de complexes industrials.
Anem a un antic Hotel soviètic, al centre de la ciutat, amb una entrada i recepció solemne, però a les habitacions fa molts anys que no li fan manteniment excepte la pintura, està com el país. Ens recomanen guarir-nos del fred en un centre comercial, on sopem. A l’endemà anem fins a la vora del Volga, impressionant la grandiositat d’aquest riu, i això que només veiem un dels braços. Monuments a Stalin i escultures soviètiques, tampoc esperàvem trobar gaire més. Així i tot, i malgrat el fred, la ràpida visita ha merescut la pena, per tal de fer-nos una lleugera idea de la ciutat.
A continuació sortida cap a la frontera d’Ucraïna. Durant la nit, ha nevat, la carretera està molt concorreguda, conducció molt pesada, una multa per excés de velocitat, dinar una sopa, i arribada a la frontera. La policia és mosqueja per que venim amb visats de països amb frontera amb l’Afganistan, país productor de drogues, heroïna i el “Protokol” volia dir revisar i desmuntar el cotxe, al final una mica mes de mig hora i frontera de Ucraïna, encara pitjor, volien un “present” (regal), i l’import és inversament proporcional al temps d’espera i la paciència. Al cap de dues hores passem pagant només 10 $, ja que m’havien trobat el matxet i se’l volien quedar. Dormim a l’hotel d’un poble proper a la frontera. A la frontera ens revisen la farmaciola, busquen amfetamines, de res serveix dir que Cristina és farmacèutica, busquen armes, estan al•lucinant, inclús pregunten si el mànec desmuntable de la paella, és un electro-shock. Massa pel•lícules .
Creuar Ucraïna son 1750 km de carreteres infernals, amb forats infinits, gel i fang, camions, autobusos i furgonetes. No té cap interès, excepte un matí que vàrem visitar Kiev, era diumenge, la gent surt a passejar malgrat el fred. En un centre comercial prenem el primer capuccino des de feia dies.
Arribem a la frontera d’Hongria, ja som a la comunitat Europea, i comença l’autopista, quin descans, només ens separen 200 km, menys de dues hores fins a Budapest.
Passem el dia següent a Budapest, monuments i historia. Entrem a dins de l’historia del centre d’Europa.
A l’endemà, a poc més de 200 km, Viena, arribem abans de dinar, passejar pel centre comercial,botigues de luxe entre palaus. L’heroïna de Cristina durant l’adolescència, la seva estimada Sisí, l’Emperador, la pompa i el daurat. Bombons, cafè i Sacher Torten . No cal comentaris.
De Viena a Venècia, un matí de conducció, canviar la neu i el cel gris pel sol i cel blau, al final entrem a la Mediterrània, encara que amb les muntanyes nevades dels Alps al fons.
Visita ràpida a Venècia, sopar romàntic i passeig perdut entre els canals, un final perfecte per la Ruta de Marco Polo des de l’Orient.
Els 1200 km restants fins a casa els fem l’últim dia del viatge, costa blava, Niça, aturada tècnica a Sête per sopar amb ostres i bullabessa i fer un recull de tots els moments bons del viatge, intentant oblidar aquells moments tensos.
Ja som a casa després d’haver recorregut més de 22.000 km fins a l’Àsia Central amb un xic més de coneixements d’aquest planeta tant meravellós en el que vivim .
.JPG)